Antiga
jurisdicció feudal, documentada des de
començament del segle XI, que tingué
els seus inicis en una torre de guaita que amb
el temps es convertí en castell. El 1048,
Bernat Seniofred i la seva dona Bellaiza van empenyorar
a Ramon Berenguer I, el Vell, comte de Barcelona,
el domini sobre la meitat d’aquesta torre.
Bernat i Bellaiza havien rebut per herència
les propietats; així doncs, ens trobem,
com a mínim, amb la segona generació
de la nissaga. En aquests primers moments el conjunt
del Benviure sembla que era compost per la torre
mateixa, encerclada per una muralla que definia
un espai protegit en el qual hi havia també
dependències amb finalitats d’allotjament
i explotació agrària. El 1065 es
documenta l’existència d’una
capella dedicada a sant Miquel. La jurisdicció
limitava amb el nucli urbà de l’antiga
vila santboiana, amb el Llor, amb el riu Llobregat
i amb l’imposant territori del castell de
l’Eramprunyà.
Fins a la meitat del segle XIV no tornarem a tenir
notícies dels habitants del Benviure, moment
en que trobem com a senyors feudals la família
Papiol o Despapiol, nobles i militars. La jurisdicció
del Benviure formava part de la parròquia
de Sant Baldiri, però tenia batlle propi
que participava en els afers comunals en nom del
senyor del Benviure.
La família Papiol estigué molt ben
relacionada; diversos membres de la cort, com
ara el rei Joan 1, El Casador, visitaren l’antiga
torre i hi pernoctaren per tal de practicar el
seu esport preferit. L’any 1490 la família
Papiol, que vivia a Barcelona, es traslladà
a la torre del Benviure, fugint de les epidèmies
de pesta que van delmar la població catalana.
Però la mesura no fou suficient i Ramon
des Papiol perdé la seva muller i un fill
de curta edat.
A mitjan segle XVI la família Papiol emparenta
amb la família Gualbes que, amb els anys,
va deixar el seu nom en alguns indrets, com per
exemple l’antiga font que hi ha al camí
de pujada a l’ermita. La família
Gualbes hi realitza reformes importants, afegint
diferents cossos a l'antiga torre. El segle XVII
els Gualbes van emparentar amb els Bori o Boria,
i van anar substituint de forma progressiva l’antic
nom del Benviure, que va quedar circumscrit a
la torre.
Ja en el segle XVIII, i durant el període
de la Guerra de Successió, es va enderrocar
la capella de Sant Miquel, que no va ser reconstruïda
fins al 1742 a instàncies de la
senyora Boria, propietària del castell.
La torre de Benviure va anar perdent progressivament
importància com a lloc de residència
durant del segle XIX, fins al punt que en un moment
indeterminat dins d’aquell segle es van
enderrocar totes les edificacions situades al
nord de la torre i només es va continuar
utilitzant les dependències situades al
sud, que varen ser les darreres a ser abandonades,
ja ben entrat el segle XX.
El 1885 Ramon Estruch i Ferrer va comprar la finca
a Maria de la Concepció Ariza. A partir
d’aquell moment la propietat del Benviure,
la va mantenir la família Estruch. Posteriorment
va ser adquirida per la societat de Fomento Barcelonés
de Inversiones, que va acabar permutant amb l’Ajuntament
de Sant Boi. La inscripció definitiva de
la finca com a propietat municipal es realitza
el dia 10 de desembre de 1991
