El
cementiri el constitueix un ample recinte envoltat
d’una tanca, de planta rectangular només
desfigurada per dues irregularitats degudes a
necessitats urbanístiques exteriors.
Interiorment, es divideix en dues franges rectangulars
paral·leles d’estructura diferenciada.
La franja que correspon al sector sud coincideix
amb l’entrada del recinte, dos arcs de mig
punt consecutius que formen una doble porta; l’arc
exterior està flanquejat per dues fornícules
i coronat, primer per un trencaaigües i després
per un frontó peraltat i dues pilastres
geomètriques que tenen, en ressalt, la
campana, escut de la vila.
Dintre, en aquest sector, es disposen tombes majoritàriament
de fosa, moltes d’estètica modernista
i noucentista, que es combinen amb zones ajardinades
amb l’estructura d’un jardí
francès, amb trencaments arrodonits en
les seccions rectangulars que formen placetes
interiors.
La franja situada al nord està formada
per blocs rectangulars i més o menys allargats
de nínxols, que arriben a tenir set pisos
i mostren diversos aspectes, des del maó
vist coronat per ampits irregulars o arrodonits
dins l’arrebossat. Els blocs centrals són
de doble nínxol per pis i espai, mentre
que els altres blocs només en presenten
un.
Historia
L’actual
cementiri de Sant Boi s’inaugurà
el 10 de maig de 1865, però es dedueix
que fou planificat amb anterioritat perquè
ja apareix emplaçat en el plànol
que es féu de la població el 1864.
Foren raons legals i/o d’higiene les que
marcaren la construcció del nou cementiri
fora del nucli urbà. A problemes sanitaris,
com pestes sistemàtiques en els anys 50,
s’afegia la progressiva manca d’espai
urbà. Llavors, el cementiri es construí
en base a un reglament que ordenava que aquest
havia d’estar a un mínim de mig quilòmetre
de la població, en lloc sec i ras, lluny
de rius que es puguin sortir de llera, de tota
canalització d’aigua natural o artificial
i en un terreny calcari o sorrenc.
Actualment, el cementiri està totalment
ple i la gent de la població ha d’ésser
inhumada en un altre municipi.
