Amb
aquest nom es coneix una antiga jurisdicció
feudal que es troba situada a muntanya, al nord-oest
de la nostra població i que a l’Alta
Edat Mitjana era un dels límits meridionals
del castell de Cervelló, quan aquest fou
venut pel comte Borrell a Ènyec Bonfill.
Les primeres dades què disposem es remunten
a l’any 990 quan, al primer testament del
bisbe Vives de Barcelona, es documenta la torre
Lauro que, a la seva mort, va passar a mans de
la casa de la Santa Creu i Santa Eulàlia
de Barcelona. Tot l’alou del Llor fou deixat
en vitalici a la seva germana Bonadona i, a la
mort d’aquesta, va passar a mans de la seu
barcelonina. Amb el canvi de mil·lenni
s’inicià l’establiment de cases
i famílies en aquestes terres. El 1131
es documenta, per primera vegada, el topònim
Llor incorporat com a cognom a Bertran de Llor,
que devia ser un castlà o feudatari de
la seu. Aquest apareix en companyia del seu germà
Bernat com a propietari d’un Alou dintre
del terme de l’antiga parròquia de
Sant Baldiri (1162).
Aquesta família continuà tenint
usdefruit de la torre com a mínim fins
al segle XV. A les darreries d’aquest segle
es documenta Galcerà de Llor i de Palou
com a senyor del Llor, que tenia una família
a sou, majordoms o masovers, com a encarregada
de la finca.
Entre el segle XVI i XVII la torre de planta quadrada
construïda en opus spicatum es reconvertí
en masia. Avui en dia encara es poden veure les
traces de la reconversió: coberta de dues
aigües, finestres amb llindes i brancals
de pedra de Montjuïc, una finestra geminada,
dues portes de pedra amb arc de mig punt dovellats,
embigats de fusta i paviment de rajoles.
La Quadra Jurisdiccional posseïa una ermita
dedicada a Sant Pau que apareix documentada en
els testaments a partir del segle XIV, en els
quals sovintegen les deixes
a l’ermita. Segles més tard, potser
al segle XVIII, s’introdueix l’advocació
a santa Bàrbara i és el moment on
comença a registrar-se el nomenament d’ermitans
i és esmentada en les redaccions de les
visites pastorals. A poc a poc el nom de santa
Bàrbara del Llor esdevindrà el nom
de l‘indret, que és el que té
avui en dia. L’any 1936 l’ermita va
ser cremada i no es va reconstruir mai més.
Prop de la torre s’han conservat d’altres
restes antigues, algunes contemporànies
als seus orígens, com un camí tallat
a la llicorella. L’antic clos emmurallat
del Llor alberga, avui, un restaurant, i un eremitori
rupestre.
Entre els segles IX i X tota la zona del Llobregat
constituí la frontera entre el món
cristià i el sarraí, que provocava
que fos un relatiu desert poblacional. Aquest
fet va ser aprofitat per restablir eremitoris
en indrets amagats i propicis per a les activitats
religioses.
És durant el segle IX
que florí un corrent ascètic que
emfatitzava la importància de l’aïllament
i la meditació com a forma d'assolir un
estat de comunicació amb la divinitat.
El cristianisme impulsà la vida eremítica
(ermitans solitaris) i cenobítica (en comunitats
que esdevingueren monestirs); així, en
llocs desèrtics o de difícil accés
podien desenvolupar la tasca de servir Déu.
